Menu

Responsabilitat Política i Independència

La responsabilitat política d’un governant ve donada pel fet que hagi de retre comptes de la seva acció de govern davant de la ciutadania. Aquest és un fonament essencial per a la bona governabilitat d’un país. En termes simples, hi ha responsabilitat política quan el ciutadà pot premiar amb la reelecció el governant que li proporciona una bona administració dels recursos públics o, en cas contrari, quan el ciutadà pot castigar amb el desterrament a l’oposició el governant que no presenta una acció de govern mínimament satisfactòria. Així doncs, l’existència de responsabilitat és, al cap i a la fi, l’incentiu principal que fa que un governant es preocupi de satisfer les demandes de la població.

Perquè el governant pugui retre comptes de manera clara, és condició necessària que el ciutadà sàpiga quines competències són controlades per cada polític. Per exemple, en un cas ideal el ciutadà coneix perfectament qui s’encarrega dels serveis ferroviaris, i pot votar contra el governant responsable quan està fart dels retards o de la manca d’inversió. Si no hi ha claredat en l’assignació de responsabilitats, la ciutadania no pot transformar efectivament el seu descontent en vots, i el gestor polític no té cap necessitat de millorar la prestació del servei ja que el lligam entre mala gestió i el càstig electoral es debilita.

Aquesta assignació clara i precisa de responsabilitats és a la pràctica complicada per la major o menor descentralització que tingui un estat. En el cas particular de l’estat espanyol, aquest problema és exacerbat pel sistema de comunitats autònomes establert durant la transició i el contínuament canviant i fluid escenari de descentralització que se n’ha derivat. Així, el ciutadà de Catalunya es troba en estat de perplexitat quan ha de decidir el seu vot en el context d’administracions solapades que el governen, on l’assignació de responsabilitats és ambigua o deliberadament boirosa per culpa de la incapacitat de l’Estat espanyol de descentralitzar plenament competències i el seu adequat finançament.

Per posar un exemple, les competències sobre educació estan, en principi, completament descentralizades a les comunitats autònomes. Per tant, la decisió de vot hauria de senzilla: si el ciutadà està satisfet amb l’educació que reben els seus fills, pot votar amb convenciment pel partit de govern a la Generalitat. Si en canvi veu greus errors de gestió o ineficiència, pot votar en sentit contrari. La realitat, però, és molt més confusa. El ciutadà veu que continua havent-hi un Ministro de Educación a Madrid que porta projectes de lleis a les Corts, que empeny numeroses reformes educatives i que, en certs casos, profereix admonicions. També veu que en qualsevol moment una sentència del Tribunal Constitucional pot ordenar canvis en l’administració d’aquest servei públic. En aquestes circumstàncies, com pot el ciutadà saber amb un mínim de certesa qui és realment responsable dels problemes a les nostres escoles? A qui ha d’anar a demanar comptes?

Aquesta confusió estructural és exacerbada per la pràctica de centrifugar responsabilitats polítiques a d’altres nivells de govern, superiors o inferiors. Per exemple, hem assistit darrerament a les insistents declaracions del govern espanyol que atribueixen el dèficit galopant a les comunitats autònomes. De manera similar, els successius governs de la Generalitat han culpat molt sovint el govern espanyol d'ineficiències pròpies, emparats pel fet que l’autoritat final, i per tant el poder, sobre gairebé tots els aspectes rellevants de política rau al capdavall al Congrés i als tribunals de l'Estat. Aquestes pràctiques polítiques són possibles sobretot gràcies a l’ambigua i complicadíssima estructura de l’administració pública espanyola que dóna credibilitat a les afirmacions exculpatòries dels diferents governants. Davant d’aquesta confosa i sovint poc edificant situació, el ciutadà és mantingut en un estat constant d’indefensió política, incapaç de decidir qui és responsable de solucionar els problemes que l’afligeixen.

La qualitat de l'acció de govern es veu afectada per aquesta manca de responsabilitat política a tots nivells. Un governant que no sent la pressió de retre comptes per les seves accions concretes dins el seu àmbit de competències, no té més incentiu per la correcta formulació i implementació de polítiques públiques que el seu altruisme i sentit del deure. No és difícil pensar en casos concrets en els quals la presència d’aquestes qualitats sembla prou minsa. Confiar, per tant, en tenir sempre la sort de comptar amb governants competents i honestos sembla poc realista i molt arriscat.

Un país que vol progressar ha de poder demanar responsabilitats als seus governants. Ha de poder premiar la bona acció de govern i ha de poder castigar electoralment la defectuosa. La continua situació d’irresponsabilitat política, la capacitat de culpar sempre de tot a altres nivells de govern, ha ajudat a crear una classe política que passa més temps debatent postures ideològiques i repartintfavors que solucionant problemes. La manca d’autoritat real també ha generat, en massa casos, una certa tendència a la frivolitat.

Aquests dies contemplem un intens debat sobre els avantatges i els desavantatges de la creació d’un Estat propi. Moltes xifres i prediccions apocalíptiques o arcàdiques, amb més o menys suport científic, es fan servir per argumentar a favor i en contra. Malgrat algunes excepcions, en la meva opinió, aquest debat i ball de xifres no posa l’èmfasi en els aspectes més importants a llarg termini: un dels avantatges més grans de ser una nació independent és que el ciutadà pugui finalment tenir un referent polític responsable. En altres paraules, l’infantilisme polític que ha resultat de poder culpar Madrid de tots els nostres problemes s’haurà acabat. Una nació madura ha de ser capaç d'interpel·lar els seus governants i demanar-los comptes quan faci falta. I això és el que ens pot donar l’Estat propi.

Cal ser conscients, però, que la independència en si mateixa tan sols eliminaria l’excusa més freqüent emprada per evadir responsabilitats, i donaria una oportunitat a la societat catalana per reconstruir noves estructures polítiques que creïn transparència i la responsabilitat política que se’n deriva.

Si la societat catalana permetés que un desgavell institucional semblant al que tenim ara es reproduís a l’Estat propi, o si la nova comunitat política perpetués un model de partits poc democràtic i un sistema electoral al servei dels partits i no dels ciutadans, s'hauria desaprofitat el major avantatge que pot tenir l'assoliment de l'Estat propi. Siguin quines siguin les xifres, que Catalunya esdevingui un Estat ha de tenir com a principal justificació que el nou Estat serveixi realment els interessos i necessitats dels seus ciutadans. Si no, no val la pena posar-s'hi.

Gerard Padró i Miquel

En Gerard Padró i Miquel és Catedràtic d'Economia a la London School of Economics and Political Science (LSE) i co-dirigeix el programa de recerca en Governabilitat i Economia Política a l’International Growth Centre. Va obtenir el seu doctorat (PhD) al Massachusetts Institute of Technology (MIT) el 2005. És investigador associat del NBER (Cambridge, MA) i del CEPR (Londres). Ha estat professor a Stanford University i la seva recerca es centra en els camps de desenvolupament econòmic i d'economia política.
Lloc Web: personal.lse.ac.uk/padro/
Tornar al principi
FaLang translation system by Faboba

LECTURES RECOMANADES