Portugalització i Catalunya
- Escrit per Pol Antràs
- Publicat a Articles
Thomas Gresham va observar al segle XVI que quan en un mercat coexisteixen dues monedes, la moneda dolenta tendeix a expulsar de la circulació la bona. Un fenomen similar sembla descriure l’ús de l’anàlisi econòmica en els recents debats sobre les conseqüències econòmiques de la independència catalana. Els exercicis improvisats amb pressa i escassa reflexió semblen desbancar una vegada i una altra les anàlisis serioses i acurades.
En una sèrie d’aparicions recents en diversos mitjans de comunicació, el professor José Vicente Rodríguez Mora ha anunciat a so de bombo i platerets que una acurada anàlisi conduïa a la conclusió inexorable que la independència catalana escanyaria els fluxos comercials de Catalunya i significaria “una pèrdua neta de benestar amb qualsevol hipòtesi raonable sobre l’estalvi fiscal que comportés la independència”. El model econòmic subjacent en els seus càlculs prediu, en concret, que el comerç català amb la resta d’Espanya cauria gairebé el 80%, mentre que el comerç català amb la resta del món només augmentaria un 10%. L’efecte net d’aquest col·lapse seria equivalent a una caiguda del 9% del PIB català, una xifra superior al dèficit fiscal català, que s’estima entre el 5,8% i 8,4% del PIB.
És plausible que el comerç entre Espanya i Catalunya es pugui deprimir fins a un 80% després de la independència? El professor Rodríguez Mora infereix aquesta xifra del volum de comerç bilateral entre Portugal i Espanya. Segons el seu parer, la independència de Catalunya comportaria una espècie de portugalització (potser similar a l’espanyolització anhelada pel ministre Wert) que subjugaria el comerç bilateral entre una Catalunya independent i la resta d’Espanya a les mateixes friccions que avui dia redueixen el comerç entre Portugal i Espanya. Com ell mateix reconeix, el que té en ment és un procés a llarg termini, durant el qual els catalans deixaríem gradualment de parlar i entendre el castellà, la distància cultural entre Catalunya i Espanya aniria augmentant a poc a poc, i, com a conseqüència, els vincles comercials entre productors d’una regió i l’altra s’anirien erosionant progressivament al llarg del temps.
Es pot debatre si les xifres que llança el model del professor Rodríguez Mora són exageradament elevades o no. Alguns argumentaran que la seva anàlisi no preveu l’efecte negatiu de possibles boicots a curt termini o fins i tot de l’exclusió d’una Catalunya independent de la Unió Europea. Aquesta anàlisi indica, tanmateix, que la resta d’Espanya patiria un cost significatiu de les exclusions esmentades, amb la qual cosa no queda clar que les amenaces que arriben de Madrid siguin creïbles.
Personalment, la predicció que els fluxos comercials entre Catalunya i Espanya arribessin a disminuir un 80% com a conseqüència de la independència em sembla exagerada. D’una banda, no és gaire plausible que els vincles llaurats durant més de 500 anys d’història comuna es tornin irrellevants fins al punt d’equiparar la distància entre Catalunya i Espanya a la distància entre Portugal i Espanya. De l’altra, no hi ha evidència empírica convincent que assenyali que la desintegració política comporti una sistemàtica i severa desintegració comercial. Sovint s’esmenta el cas del divorci entre la República Txeca i Eslovàquia, però durant els cinc anys que van seguir la separació, la caiguda del volum de comerç bilateral entre aquests països va ser d’un mer 6,2% (i no del 75%, com alguns economistes afirmen). Finalment, un no pot obviar l’efecte que la independència tindria sobre la capacitat més gran del Govern català per fomentar el creixement del sector exterior català i l’atracció d’inversió directa estrangera mitjançant un control superior sobre el finançament i la regulació de les infraestructures.
